La llegendària Atlàntida, envoltada de mites i misteris, va ser un regne insular famós per desaparèixer en una sola nit.
D’aquesta manera ens endinsem en el joc que vull ressenyar-vos: Atlantis Exodus, un eurogame presentat a l’EssenSpiel de l’any passat i que ara arriba a Catalunya.
Es tracta d’un joc de taula per a 1 a 4 jugadors, amb partides d’aproximadament dues hores. Els autors són George Halkias i Konstantinos Karagiannis, amb il·lustracions de Denis Lohausen. L’editorial responsable és DLP Games, i la seva edició en català i castellà ens arriba gràcies a Arrakis Games.
Amb Atlantis Exodus tenim entre mans un altre bon eurogame de DLP Games, editorial coneguda per clàssics com Orléans (el seu títol estrella), Maracaibo d’Alexander Pfister, Altiplano, Yokohama i molts més.
En aquesta ressenya us explicaré la preparació, com es juga i finalment compartiré la meva opinió personal després de 7 partides provades en totes les configuracions: a 2, 3 i 4 jugadors. Si voleu veure una explicació més detallada de les regles, podeu consultar el vídeo-tutorial al meu canal de YouTube: Professor Mompi.
Abans de continuar, vull aclarir que les meves primeres partides van ser amb una còpia adquirida a l’Spiel 2024, directament a l’estand de DLP Games, i que més endavant he pogut jugar amb la còpia cedida per Arrakis Games en la seva edició en castellà, a qui agraeixo moltíssim el detall.
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 120 minuts |
| Edat: | 12+ |
| Complexitat: | Alta |
| Idioma: | Castellà |
| Gènere: | Eurogame |
| Autoria: | George Halkias, Konstantinos Karagiannis |
| Il·lustració: | Dennis Lohausen |
| Editorial: | dlp games/ Arrakis Games |
| PVP: | 59,99 € |
Com s'hi juga?
Opinió personal
Atlantis Exodus és un bon eurogame de l’editorial alemanya DLP Games, una casa especialitzada en publicar any rere any jocs d’aquest estil, com per exemple Orléans, Boonlake, Maracaibo o un dels meus preferits, Monasterium. Normalment, aquests títols presenten una duresa de 3 a 3,5 a la Board Game Geek i requereixen un nivell d’exigència alt. Atlantis Exodus no n’és pas una excepció: és un joc amb molt contingut, força normes i un ampli ventall d’elements que el fan complet en mecàniques i ric en vies de desenvolupament estratègic.
Es tracta, doncs, d’un joc exigent, amb una corba d’aprenentatge elevada (sense ser excessiva), que obliga els jugadors interessats a llegir-se bé el reglament o mirar algun tutorial abans de jugar-lo.
Un dels punts destacables és que no estem davant del típic eurogame d’interacció baixa. Tot el contrari: Atlantis Exodus ofereix diverses mecàniques amb una interacció molt present entre jugadors. En alguns moments és directa —per exemple, en la puntuació dels continents— i en d’altres més subtil, com la col·locació del rei als espais de la roda d’accions o la gestió del peó d’ordre de torn. Per això, pot atraure tant als jugadors que prefereixen centrar-se en la seva pròpia partida (multisolitari) com als que gaudeixen d’estar pendents del que fan els altres.
Disseny i Components
Els components d’Atlantis Exodus són correctes i funcionals. El gruix del cartró de les llosetes és prou sòlid, les miniatures dels reis són espectaculars —grans i majestuoses—, els peons d’ordre de torn resulten pràctics i el tauler té una estètica atractiva, que transmet bé la idea de l’Atlàntida tal com ens l’han mostrat històries i pel·lícules d’aventures.
La presència a taula és imponent però equilibrada, sense una sobrecàrrega d’elements ni de colors. L’art és agradable i funcional. El disseny de les llosetes permet identificar fàcilment cada tipus gràcies al seu contorn, i la iconografia és clara sense resultar recarregada.
Com a petit inconvenient, destacaria la mida dels colons, que em semblen una mica massa petits per manipular còmodament. Tot i així, entenc aquesta decisió, ja que unes figures més grans haurien requerit taulers i components d’una mida general gran, provocant una ocupació a la taula ja, segurament, excessiva.
Mecànica
Les mecàniques d’aquest joc són realment curioses. La principal és la col·locació d’un únic treballador, que es desplaça seguint uns camins cada ronda. Aquesta idea porta un pas més enllà la clàssica mecànica de worker placement, perquè en situar el rei al primer torn de cada ronda no només condicionem el torn actual sinó també els següents dos. Això fomenta clarament l’estratègia a mitjà i llarg termini per sobre de la tàctica immediata, un aspecte que trobo especialment encertat.
La segona part de la ronda consisteix en realitzar dues accions per jugador. És probablement la fase més feble: dues accions poden semblar moltes, i sovint generen una cadena de “combos” que allarga l’entretorn, sobretot a les rondes finals. Tot i això, és un peatge habitual en aquest tipus de jocs i, al meu parer, acceptable, ja que executar la jugada preparada amb antelació és una de les grans satisfaccions d’un bon eurogame.
Cal destacar també la mecànica d’entrenament i evolució dels colons, mitjançant uns arbres d’oficis. Aquesta part m’encanta: decidir si millorar o no els colons, fins a quin nivell i amb quina finalitat, ofereix un conjunt de decisions realment satisfactòries. Les possibilitats estratègiques que obren aquests arbres són enormes.
Finalment, les majories al final de les rondes de puntuació funcionen bé i s’integren amb la temàtica, però les regles de puntuació poden resultar confuses. Personalment vaig haver de llegir el reglament diverses vegades i consultar fòrums per assegurar-me que ho entenia bé. Potser s’hauria pogut simplificar, tot i que segur que els autors tenien motius per mantenir aquest sistema.
Experiència
Atlantis Exodus és un joc que, com més el jugo, més m’agrada. Les opcions estratègiques són variades i és impossible explorar-les totes en una sola partida. A més, té aquesta sensació tan pròpia dels eurogames alemanys més rígids: et convida a triar un camí i mantenir-lo sense dispersar-te gaire.
Això li dona una rejugabilitat alta. No sé fins on pot arribar, però ara mateix no tindria problema a jugar-ne 30 partides tranquil·lament.
Un altre punt interessant, i molt important per l’experiència de cada partida, és la gran quantitat de llosetes que apareixen de manera aleatòria. Tot i que podria semblar que l’atzar hi té molt pes, el joc disposa de mecanismes per mitigar-lo. El més destacable és el mercat obert de llosetes descartades, que queden disponibles per als jugadors en rondes posteriors. És un sistema senzill, còmode i just que equilibra bé la sort.
En definitiva, Atlantis Exodus és un joc que qualsevol amant dels eurogames hauria de provar almenys una vegada. Les seves mecàniques, amb tocs innovadors, són difícils de comparar amb altres títols del gènere, i la satisfacció que genera explorar les múltiples vies estratègiques el converteix en un joc que, almenys en el meu cas, ha arribat per quedar-se a la ludoteca.
