Galileo Galilei és un dels jocs de l’autor novell Tomáš Holek va presentar l’any passat a la fira internacional Spiel i que arribarà properament al castellà editat per Maldito Games.
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 60 – 130 minuts |
| Edat: | 12+ |
| Complexitat: | Mitja |
| Idioma: | Anglès/Castellà |
| Gènere: | Eurogame |
| Autoria: | Tomáš Holek |
| Il·lustració: | Michal Peichl |
| Editorial: | Pink Troubadour i Maldito Games |
| PVP: | 60€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
Galileo Galilei és un joc de taula d’estil eurogame en el qual assumirem el paper d’un astrònom que descobrirà nous planetes, trobarà sistemes estel·lars desconeguts, desenvoluparà el seu telescopi i farà avenços científics en els difícils temps de l’obscurantisme.
Disseny i Components
Iniciarem aquesta ressenya parlant del disseny i els components del joc. Galileo Galilei té una bona producció sense arribat a tenir res de qualitat prèmium. Destacaria per sobre de la resta, el troquel utilitzat que és un cartró més rígid i dur del que estem acostumats normalment. Els daus són força peculiars ja que no segueixen el patró habitual on les cares oposades sumin 7. Estan pensats i fabricats com a comptadors purs i això, en un inici us pot resultar un embolic si bé, un cop agafat el truquet, s’agraeix i tot que sigui així el disseny emprat.
Pel que fa el reglament, l’explicació està molt ben estructurada. Tota la informació es troba fàcilment i ben exemplificada sense deixar pas que sorgeixin dubtes durant la partida. I en cas que surtin, es resolen ràpidament.
A nivell de simbologia sí que tinc un parell d’anotacions que m’han produït certs dubtes o errates durant la partida i és el símbol de millora d’un dau d’un sol color, el qual fa referència a tots els daus que tinguis, i això causa certa confusió atès que el símbol multicolor és idèntic però si que fa referència a un sol dau. D’altra banda, acomiadar un Inquisidor (Inquisitor’s Farewell si teniu la versió en anglès) m’ha generat algun dubte en no especificar que ha de ser un inquisidor ubicat a l’última casella del seu marcador.
Dos petits detall que, si bé no aixafen l’experiència de la partida, poden condicionar el flux del joc si no es tenen clar i es comet algun error.
Mecànica
Galileo Galilei té diferents mecàniques però en destacaria dues per sobre la resta: Un rondel d’accions i un motor de daus.
El nostre tauler personal és un telescopi el qual anirem avançant d’una a tres caselles cada torn i sempre endavant (si arribem al final, tornem a l’inici). Un rondel d’accions on una de les dues anirà variant atès que són unes fitxes que anem movent conforme les utilitzem. Una mecànica interessant i prou original que m’ha agradat com ens apreta conforme la partida avança i estem més apurats en fer una acció determinada i no volem ni podem sacrificar cap torn.
L’altra mecànica principal és el motor de daus: com a tal, no és cap idea extremadament original. Si que té la gràcia i l’al·licient que per aconseguir millors observacions, haurem de gastar daus de dos colors concrets i força millorats si volem mantenir-nos a la partida. Aquesta barreja de colors és on li trobo la originalitat.
Si coneixeu una mica el joc trobareu a faltar que no parli de la inquisició… Bé, no sé dins de quina categoria mecànica posar el sistema que en Holek ha implementat en aquesta inquisició que, com ens despistem una mica, ens cremaran a la foguera i ens tractaran d’heretges. La idea és que, cada vegada que subornem algun inquisidor hem de passar factura amb l’església i, inicialment, pot ser duríssim sobreviure a la crua realitat i deixar-nos un bon grapat de punts. Ara en parlaré més d’aquesta faceta del joc.
Experiència
L’experiència que he tingut jugant a Galileo Galilei ha anat millorant conforme he jugat més partides. És un joc, de primeres cruel, molt cruel. Xocarem amb una inquisició que no tindrà pietat i ens buidarà de punts si no la sabem gestionar correctament i això només s’aconsegueix amb experiència.
El propi joc ens recompensa amb nous inquisidors a mesura que anem fent nomes exploracions a planetes o constel·lacions i, per desgràcia nostra, l’objectiu és persuadir aquests inquisidors que només volen veure’ns penjats. Els compassos seran els nostres grans aliats per posar-hi remei a tot.
Utilitzar els daus com a recurs únic i principal per millorar el nostre tauler i obtenir bonificacions funciona molt bé. El joc apreta i cada avenç que fem implica descartar uns daus que ens han costat torns i esforços fer i potenciar. Cada nova partida que faig, optimitzo i milloro aquesta gestió, facilitant-me així les coses durant la partida.
Galileo Galilei és un joc que enganya. A simple vista no sembla que el joc hagi de ser molt llarg i no acabar (sabent que acaba quan no queden cartes de descobriment a la baralla). Tanmateix, arriba un punt de la partida que, el comentari que sempre sona a taula és “ja acaba la partida!?”, entre pànic i alegria a parts iguals, segons com tingueu els inquisidors i els marcadors de la universitat.
Una experiència que millora com menys persones juguen al joc per diferents motius:
1) La partida és més curta i més àgil, sense tant entre torn.
2) Entren en joc més cartes de descobriment per persona. És cert que hi ha menys cartes en número, però ens permet desenvolupar-nos més i explotar més el joc fins al final.
3) Com que és força multisolitari i la poca interacció que té (normalment) no ens trepitja, no notarem la falta de persones.
4) El joc no varia entre jugar 2 o 4 més que unes caselles al llibre de les cometes. Per tant, no ens perdem cap faceta ni cap mecànica per ser poques persones.
Tots aquests motius em porten a afirmar que el joc funciona millor a 2 (màxim 3) que a 4. Un cas similar al que passa a Tea Garden.
Tot això es complementa amb un grapat d’objectius que haurem d’assolir ja sigui durant la partida o al final i que aniran variant d’una partida a l’altra. Si això li sumem que les cartes de descobriment també canvien, no totes juguen sempre i que la nostra biblioteca mai serà igual, dona el resultat d’un joc amb moltes possibilitats.
Si hagués de destacar algun punt negatiu del joc, podria dir que el mercat de cartes de descobriment no es renova en cap moment de la partida i això fa que puguem arribar (que passa sovint) al final de la partida amb cartes encara de nivell 1 en joc. Pot anar-nos bé per un últim torn a la desesperada, però estaria bé que s’anés renovant d’alguna manera i que aquestes cartes que ningú ha mostrat interès (o simplement no s’han resolt) quedin descartades per donar lloc a d’altres millors.
El balanç final del joc és força positiu, i si bé és cert que el joc té menys complexitat que Tea Garden o Seti (els altres dos jocs que ha fet en Tomáš Holek enguany), no té res a envejar als seus germans petits. Si a tot això li sumem que els personatges inclosos al joc tenen una faceta asimètrica que li donen una guspira de varietat, encara millora més el global del joc.
En definitiva, Galileo Galilei és un eurogame de tall familiar plus que ens demanarà partides fins a dominar-lo bé. Un joc que es gaudeix més a 2 que a 4 i que aporta aquell aire de mecàniques noves sense inventar res nou que tenen els jocs d’en Tomáš Holek. Hi trobareu un joc molt sòlid i ben acabat, amb un ventall de possibilitats molt més altes del que aparenta en un principi i que gràcies a la seva variabilitat en objectius i cartes de descobriment, gaudirem de partides amb grans sensacions i estratègies ben oposades.
