Pulitzer és el primer gran eurogame que edita Tranjis Games així com el primer joc dur del seu autor, en David Vaquero. És un joc de producció pròpia amb trets molt singulars que s’aprecien a simple vista. El joc sortirà a la venda als voltants de la fira d’Essen SPIEL d’enguany, que se celebra del 23 al 26 d’octubre.
Fitxa tècnica
Persones: | 1 – 5 |
Duració: | 60 – 120 minuts |
Edat: | 14+ |
Complexitat: | Alta |
Idioma: | Castellà |
Gènere: | Eurogame |
Autoria: | David Vaquero |
Il·lustració: | Juan David Vargas |
Editorial: | Tranjis Games |
PVP: | 60€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
Prendrem les rendes d’un equip de periodistes d’investigació nord-americà durant els primers compassos de la turbulenta dècada dels 70. Treballarem amb l’objectiu d’aconseguir fer el millor reportatge amb el màxim de proves possibles i el més ben documentat que puguem. Tot això, perquè el comitè ens seleccioni com a guanyadors per al Premi que entreguen anualment.
La veritat sempre preval, malgrat els esforços per ocultar-la
Joseph Pulitzer
Disseny i Components
Comencem aquesta ressenya parlant del que probablement destaca més en veure el joc per primera vegada: el tauler personal. Pulitzer té un tauler fins ara mai vist en cap joc. Recordem que estem parlant d’un eurogame d’una certa complexitat i l’habitual és veure moltes fitxes, marcadors, recursos, etc. Aquí no. Aquí tot rau en les punxades que anirem fent en aquest tauler d’escuma que representa una matriu de proves amb 5 seccions A-E on cada prova és capaç de resistir centenars de partides com he pogut apreciar en les còpies de demostració al llarg dels mesos que he vist el joc per les diferents fires. Ho comento pels que us preocupa si a la 3a punxada ja no funcionarà i cauran les xinxetes.
Deixant de banda el tauler personal, el joc el presenta en una caixa de 30×30 però més gruixuda que la mida estàndard. D’aire no n’hi ha, zero. De fet, els components no hi caben en el poc insert que hi ha en el joc i s’han de guardar com bonament es pot en l’espai restant. Oblideu-vos d’enfundar les cartes, encara que no sigui necessari perquè amb prou feines van a les mans.
Pel que fa al reglament li tinc un amor-odi. Gràficament parlant el trobo una genialitat en com s’ha dissenyat i com ha quedat ben tematitzat fins i tot mecànicament amb el joc, ja que t’explica cada part del joc en l’ordre que entra en escena durant la ronda. Cada punt del joc s’explica amb tot detall i els dubtes que poden sorgir es resolen amb exemples complementaris.
El que menys m’agrada de tota la producció són els cavallets pel tauler personal que són d’un fràgil troquel i si no hi tens molta cura, ràpidament es pelen i poden patir lesions. Tret d’aquest detall, la resta és tot de bona qualitat. Els meeples estan serigrafiats amb el valor de cadascun i les fitxes (recursos, de bonificacions, etc.) són d’un gruix més que correcte per la funció que tenen.
Mecànica
Pulitzer aparentment sembla un joc de majories o de subhastes i poc més. Però nò, rere aquesta capa de presentació hi trobem un joc amb una profunditat mecànica molt més gran. Anem a llistar quines mecàniques trobem al joc i com queden reflectides en el resultat final:
- Subhastes: La mecànica reina del joc. La base de la nostra estratègia. On decidirem invertir els nostres millors treballadors? Què buscarem assegurar-nos aquesta ronda? Aquesta mecànica és la que marcarà el nostre resultat i dominar aquestes apostes seran la clau de l’èxit.
- Majories: La zona del quiosc (la inferior del tauler central i la primera en resoldre’s cada ronda) serà on impactarà principalment aquesta mecànica. La majoria en columnes ens aportarà beneficis automàtics (punts, diners, habilitats i fins i tot ser jugador inicial la següent ronda). En canvi, la majoria en files ens permetrà obtenir casetes d’un color determinat segons la fila. Serien una representació de la opinió pública. Aquestes casetes les puntuarem en acabar la partida (i donen molts punts si s’han jugat bé).
- Col·lecció de sets: A les casetes que us acabo d’esmentar, cal afegir que el seu conjunt és un mini-joc de col·lecció de sets i voldrem obtenir-ne molts sets per puntuar-les al màxim. Tenir la majoria d’un color també ens aportarà punts, com a detall.
- Col·locació de treballadors: Totes les mecàniques esmentades fins ara depenen d’on ubiquem els nostres periodistes. Això significa que no podem badar si necessitem urgentment una casella concreta, ja sigui per obtenir diners, assegurar-nos hores extres o obtenir millors cartes de prova o investigació. Aquesta mecànica serà la clau i una mala gestió del tempo en els teus treballadors et pot fer lamentar i complicar la partida. És aquell moment on perceps i te n’adones de com apreta el joc i de com de disputat està.
- Gestió de recursos: Considero que el joc té una certa gestió de recursos. Basant-nos en l’experiència tenim 3 recursos: els diners, les fitxes de contacte i el fil del nostre tauler. Pel que fa al fil, la gestió ha de ser literal, ja que si s’acaba, no podrem obtenir més proves i si no en tenim 5 de les que busquem, quedarem fora de la partida. Pel que fa als diners i les fitxes de contacte, són el recurs essencial que ens faran progressar en el joc. Més diners? Més i millors proves. Més fitxes de contactes? Podrem millorar el treballador X (també amb diners) o tenir més opcions en les hores extres. És la capa que li falta al joc per, si no en tenim prou en gestionar tot el que he esmentat fins ara, veure’ns obligats a fer moviments estratègics per aconseguir aquella moneda o fitxa de contacte i poder fer una determinada acció futura. Sempre i quan no et trepitgin abans.
Experiència
Jugar a Pulitzer com a tal ja és de per si una experiència. Tot el que us expliqui aquí està basat en partides de 3 a 5 persones, ja que les partides a 2 són un mode especial amb canvis significants i no he pogut gaudir prou com fer-ne un bon anàlisi.
La primera vegada que vaig provar Pulitzer quan era pràcticament un prototip he de reconèixer que no em va agradar. Un joc estrany, diferent i que em va costar entrar-hi. Els humans ens agrada la rutina i jo soc amant de moure meeples, cubs i pagar fustes i monedes, perfil típic d’eurogamer. Però així com us dic que la primera vegada no em va agradar, ara que porto un bon grapat de partides he de dir que el trobo fantàstic, una gran obra.
La partida
Una partida a Pulitzer dura 8 rondes. Primera cosa no habitual en un eurogame dur (normalment oscil·la entre 4-6). Sembla que siguin moltes i que amb menys puguis enllestir el joc. És un sentiment que sorgeix de la repetició en posar els meeples al tauler, resoldre totes les ubicacions i recollir-los, 8 vegades. Però no, el joc necessita aquestes rondes i ho necessita perquè dins d’una partida passen moltes coses i el flux de com es juga i com s’interactua amb el tauler varia moltíssim d’una primera ronda a una última. Hi ha una evolució tan en on jugues els periodistes fins a on destines els periodistes més forts. És llavors que el periodista de valor 5 l’has posat en una ubicació que mai haguessis pensat que faries en una primera ronda, com pot ser en les hores extres perquè hi ha una carta de 4 punts en joc.
Tenir tantes localització inconnexes entre elles però connectades al nostre tauler fa que puguem jugar vàries partides amb les mateixes persones i viure experiències completament oposades. Des de fer moltes punxades per sumar tots els punts possibles d’allà, fins a voler acumular totes les cases per maximitzar la puntuació d’aquella font. Aquesta varietat fa que tot i haver-hi una forta competència en joc, puguis reponderar les teves opcions i traçar noves vies per arribar al teu objectiu final.
L'estratègia
Les primeres vegades que jugues a Pulitzer, notes la necessitat imperial d’obtenir sempre una prova cada ronda i si pot coincidir amb el que necessites millor que millor. Tanmateix, quan has fet el clic, te n’adones que a vegades cal sacrificar obtenir una prova, o no disputar majories, el que seria fer rondes estranyes, per tal d’invertir diverses accions per treure’n després un rendiment molt superior. Temàticament parlant podríem dir que et dediques a investigar a fons abans d’obtenir noves proves. Visitar les hores extres quan ningú ho fa només per aconseguir més declaracions, o ubicar ràpidament les peticions per obtenir millores, o situar-se a la parada de l’autobús de seguida. Tot això mentre s’ocupen els hipotètics millors llocs del tauler… Una sèrie d’estratègies que ara tampoc revelaré que m’han fet gaudir com feia temps no gaudia d’un joc de subhastes ocultes.
Tot aquest còctel de sentiments retrobats venen complementats amb els citats abans esdeveniments. Unes cartes que poden servir per beneficiar als jugadors però alhora per desviar l’atenció d’una carta o una fitxa que frises per aconseguir.
On vull arribar amb això? Doncs que el joc psicològic pot formar part de Pulitzer. Fer creure als teus oponents que una zona o una casella és més bona gràcies a una carta d’esdeveniment (o sense ella, també pot ser) perquè hi destinin força és part del joc. I en els subhastes, el llenguatge no verbal entra en joc. Personalment he gaudit molt fer accions posant un periodista de força 1 amb una contundència com si fos el de força 5. En altres paraules, fer el troll.
El tauler personal
Parlem del tauler personal que es mereix un propi apartat. Mai hagués pensat que un eurogame pugués arribar a tenir un tauler amb aquestes característiques. És la cirereta que fa que l’experiència jugant a Pulitzer sigui tant immersiva. El recurs de les xinxetes per marcar cadascuna de les proves és una delícia i li dona aquest tret únic mai vist anteriorment.
A nivell de jugabilitat, és curiós com en un inici veus un fil llarg i la percepció és que en tindràs de sobres per a tota la partida. La crua realitat és que com badis o facis un moviment més llarg del que hauries, pots arribar a quedar-te sense fil i plorar durant les rondes que queden mentre tothom segueix sumant punts. La tensió que apliquis al fil en cadascuna de les punxades, pot ser també essencial per guanyar uns centímetres d’oxigen de cara al final de la partida.
Si a tot això li sumem que el joc et penalitza constantment eliminant les proves que necessites, fa que el ventall de possiblitats es redueixi ràpidament i hagis d’invertir molts diners i força per aconseguir aquelles proves que et demana la teva carta de reportatge.
El més molest del tauler personal és el propi cavallet que eleva el tauler (per amagar-lo de la resta de jugadors) i fa que perdis de vista alguna part del tauler principal si no tens l’espai de joc suficient.
Punts febles
Com a aspectes negatius, deixant de banda les cavallets o algun punt del reglament que queda algun petit dubte pendent i ja he comentat, he trobat a faltar algun ús extra dels diners més enllà de comprar proves o millorar el periodista X. Sovint em trobo en finals de partida amb força diners que no serveixen per absolutament res i no hagués estat malament donar-los un segon ús, ja sigui per comprar declaracions, per exemple.
Tampoc m’agrada que les punxades al tauler hagin de ser en secret per tal de no veure què traça la gent. Per part meva hem jugat sempre que almenys algú supervisa que no es mou més caselles de les que pot per evitar trampes o ‘errors’. El reglament no especifica si això ha de ser en secret (les cartes de reportatge, sí que ho són).
Les cartes d’hores extres és la part del joc que menys m’ha agradat atès que són poc variades i, m’he trobat tot sovint que les cartes de testimoni són inútils si no tens cap prova marcada al teu tauler. Fet que m’incita menys a apostar per aquella localització.
En el mode a 1-2 jugadors, és complex haver d’aprendre gairebé un joc nou per la gran quantitat de canvis que implica i com impacten directament en les regles del joc. No entraré en detalls perquè no l’he jugat prou com per fer-ne una valoració exhaustiva.
L'escalabilitat
L’escalabilitat a Pulitzer està ben balancejada. El tauler disposa de més o menys caselles segons siguem 3, 4 o 5 persones. Quan juguem en solitari o en parella, jugarem per la cara indicada i el joc canvia substancialment, sobretot la part del quiosc (la inferior) on mantindrem un duel frec a frec contra el govern i pot provocar que la partida acabi de sobte molt abans. Tornem al tauler de 3-5. Com deia, cada secció excepte el Diari, es regula la quantitat de periodistes que hi poden anar, tot fent que el joc sigui cruel per aquelles persones que triguin massa en situar els seus periodistes. Hauran de pagar més diners, tindran ubicacions que realment no volen o simplement, no hi haurà lloc.
Si he d’escollir un nombre ideal per jugar a Pulitzer, per a mi són 4 persones. És l’equilibri perfecte entre que el joc t’apreti, algú surti perjudicat en les hores extres o l’arxiu però alhora tens un (petit) marge de maniobra per pensar-te els moviments abans d’executar-los.
Amb aquesta innovadora proposta, David Vaquero i Tranjis Games se superen amb un joc que, utilitzant mecàniques molt pures i sense masses mini regles, aconsegueixen captar-nos des del primer torn. Un joc per gaudir-lo en tot moment mentre ens trenquem les banyes per trobar les proves necessàries i completar la nostra investigació. La interacció és constant i una acció mal calculada ens pot sortir molt cara. De totes maneres, sempre quedarà algun esdeveniment que ens faci espavilar i reprendre el camí cap al Pulitzer.

