La Foscor ha tornat. S’escampa amb la fúria d’una tempesta més enllà de les muralles de la ciutat. Només la resplendor del Kinfire del Gran Far és capaç de mantenir-la a ratlla.
Sou els Buscadors, units per un jurament de protegir la ciutat de Din’Lux i d’ajudar a reconstruir el món que s’estén més enllà de les seves muralles. Equipats amb els fanals de Kinfire, us endinsareu en les Nits Sense Estrelles, us enfrontareu a les criatures que hi emergeixen i us protegireu els uns als altres de les forces malèvoles que fan tot el possible per aturar-vos.
Es tracta d’un joc de taula narratiu d’1 a 4 jugadors, estructurat al voltant d’una única campanya. Completar-la m’ha portat aproximadament 25 hores, repartides en 21 missions o capítols, cadascun amb una durada aproximada d’una hora.
El joc ha estat desenvolupat per Incredible Dream Studios, mentre que l’edició en castellà ha anat a càrrec de PIF Games.
Com és habitual a les meves ressenyes, no em limitaré a explicar les regles. El meu objectiu és compartir la meva experiència després d’haver completat tota la campanya, destacant tant els aspectes que més m’han agradat com aquells que considero millorables.
A més, aquest és un joc que pràcticament t’ensenya a jugar mentre avances. No cal estudiar un reglament abans de començar, ja que les mecàniques es van introduint de manera progressiva al llarg de les primeres missions.
Aquesta ressenya està escrita després d’haver completat tota la campanya en solitari, controlant dos personatges: Valora, una arquera especialitzada en infligir dany a distància, i Khor, un robust defensor especialitzat en el combat cos a cos.
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 45 – 60 minuts |
| Edat: | 14+ |
| Complexitat: | Mitja |
| Idioma: | Castellà |
| Gènere: | Narratiu, Temàtic |
| Autoria: | |
| Il·lustració: | |
| Editorial: | PIF GAMES |
| PVP: | 150€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
Kinfire Chronicles: Night’s Fall és un joc narratiu centrat en una única campanya formada per 21 missions. En cadascuna d’elles, els herois hauran de superar els obstacles que es trobin durant el viatge fins a arribar al combat final contra els enemics que els esperen.
El desenvolupament de cada missió es divideix en tres fases molt diferenciades: el trajecte, el combat i el retorn a la ciutat.
Durant el trajecte, els jugadors aniran llegint diferents entrades de la història que faran avançar la narrativa. Aquestes situacions poden tenir conseqüències immediates: els personatges poden patir dany, adquirir estats alterats o, per contra, obtenir algun benefici abans d’afrontar el combat.
Per resoldre aquests esdeveniments, el joc utilitza la mateixa baralla d’habilitats de cada personatge. Segons les cartes revelades i els seus colors, els jugadors superaran els reptes amb èxit o n’hauran d’assumir les conseqüències.
Un cop finalitzat el trajecte, arriba el moment més important de cada missió: el combat.
Els enfrontaments es desenvolupen en mapes de dimensions reduïdes representats en un llibre d’escenaris. Cada enemic —i especialment cada cap— disposa del seu propi full amb habilitats, comportaments i regles exclusives, determinades per les fitxes que s’extreuen d’una bossa.
A més, cada enemic segueix unes prioritats d’objectiu molt concretes. Alguns atacaran el personatge amb més vida, d’altres preferiran el que tingui més escuts, mentre que alguns simplement buscaran l’objectiu més proper. Aquest sistema fa que el posicionament dels personatges sigui molt més important del que pot semblar a primera vista.
Alguns caps, a més, evolucionen durant el combat. Quan la seva vida baixa per sota d’un determinat llindar, entren en una segona fase que modifica les seves habilitats i obliga els jugadors a replantejar l’estratègia.
L’ordre dels torns també és força original. En lloc d’utilitzar una iniciativa fixa, el joc fa servir una bossa amb fitxes dels herois, dels enemics i de la Foscor. Les fitxes s’extreuen aleatòriament, fet que introdueix un punt d’incertesa molt interessant. Hi ha moments en què els enemics poden actuar diverses vegades consecutives, incrementant considerablement la tensió de la partida.
Per evitar que aquesta aleatorietat sigui excessivament frustrant, el joc incorpora les fitxes de Destí. Al llarg de la campanya se’n poden obtenir unes quantes, però són un recurs limitat. Quan n’utilitzes una, es retira definitivament de la partida. A canvi, robes quatre fitxes de la bossa i decideixes quina vols resoldre, descartant les altres. És una mecànica molt elegant que permet recuperar una mica de control en els moments més crítics.
Aquest és, a grans trets, el funcionament de Kinfire Chronicles: Night’s Fall. Evidentment, encara hi ha molts altres sistemes que no he explicat, com ara la progressió dels personatges, la gestió dels objectes, les millores de les baralles o el desenvolupament de la campanya. Però crec que aquest resum és suficient per entendre quin tipus d’experiència ofereix el joc sense entrar en detalls que prefereixo que descobriu mentre hi jugueu.
Aspectes positius
Una entrada al joc excel·lent
Si hagués de destacar un únic aspecte per sobre de la resta, probablement seria la manera com el joc t’introdueix a les seves mecàniques.
Cada vegada és més habitual trobar jocs de campanya amb reglaments de trenta, quaranta o fins i tot cinquanta pàgines que pràcticament obliguen a estudiar abans de començar. Kinfire Chronicles: Night’s Fall aposta pel camí contrari.
Abans de la primera partida només cal llegir un petit fullet que explica com preparar la partida i els conceptes més bàsics. A partir d’aquí, és el mateix joc qui va introduint les noves regles de manera gradual, sempre en el moment en què són necessàries.
Aquest sistema d’aprenentatge està molt ben plantejat. Mai no tens la sensació que t’estiguin saturant amb informació, i quan apareix una nova mecànica ja has assimilat perfectament les anteriors.
Personalment, crec que és un dels millors tutorials que he vist mai en un joc narratiu de campanya.
La cooperació entre els personatges
El punt fort del joc és, sens dubte, la relació entre els personatges durant els combats.
Cada heroi disposa de la seva pròpia baralla de cartes, però moltes de les seves accions poden ser potenciades pels companys descartant cartes de la seva mà. Un atac que inicialment només infligeix dos punts de dany pot acabar convertint-se en un cop devastador si la resta de jugadors hi destinen recursos.
Aquesta mecànica genera una cooperació constant. Fins i tot jugant en solitari amb dos personatges, m’he passat tota la campanya buscant la millor manera de combinar les dues baralles per obtenir el màxim rendiment de cada torn.
En multijugador encara funciona millor. Durant el torn dels altres no et limites a esperar que et torni a tocar jugar; continues pendent de la partida perquè en qualsevol moment pots intervenir per reforçar una acció o ajudar un company.
Això fa que tots els jugadors participin de manera activa durant tota la partida, una virtut que no és tan habitual en aquest tipus de jocs.
Precisament per aquest motiu, crec que Kinfire Chronicles brilla especialment amb tres o quatre jugadors.
Un sistema àgil i molt fàcil de posar a taula
Malgrat la quantitat de material que inclou la caixa, el joc és molt més lleuger del que aparenta.
La gestió és mínima. La tapa de la caixa es converteix en el tauler principal, el llibre d’escenaris resol tota la preparació dels mapes i cada personatge arriba dins la seva pròpia capsa amb un tauler de doble capa i un comptador de vida integrat.
Tot està pensat perquè la preparació sigui ràpida i pràctica.
A més, la majoria de missions duren entre trenta i noranta minuts, una durada que em sembla molt encertada. És prou llarga perquè cada partida tingui entitat, però prou continguda perquè sigui fàcil trobar el moment de continuar la campanya.
Una producció espectacular
L’apartat artístic i la producció són senzillament excel·lents.
Cada missió es presenta dins d’una caixa pròpia que conté tots els components necessaris per jugar-la. Aquesta organització fa que preparar cada escenari sigui molt còmode i, alhora, reforça la sensació d’estar descobrint contingut nou durant tota la campanya.
Les il·lustracions tenen un nivell extraordinari, amb una personalitat molt marcada i una gran coherència visual. A més, el joc està ple de petits detalls, com ara sobres sorpresa o cofres que només pots obrir quan la història t’ho indica, que contribueixen a reforçar la immersió.
Sense cap mena de dubte, és una de les millors produccions que he tingut mai entre les mans.
Una història senzilla, però efectiva
La història no pretén reinventar el gènere fantàstic, però compleix perfectament la seva funció.
No hi trobarem una trama plena de ramificacions ni una gran quantitat de personatges secundaris. Al contrari, la narració és força directa i fàcil de seguir, fins i tot si passen unes quantes setmanes entre una partida i la següent.
Tot i aquesta senzillesa, la campanya aconsegueix mantenir l’interès fins al final. Les missions secundàries i les petites variacions aporten una mica de varietat, encara que l’estructura principal de la història es manté pràcticament inalterada.
Aspectes negatius
Una senzillesa que també limita el joc
Una de les grans virtuts de Kinfire Chronicles: Night’s Fall és que resulta molt fàcil d’aprendre i de portar a taula. Ara bé, aquesta mateixa senzillesa també comporta algunes limitacions.
En diversos moments vaig tenir la sensació que els autors havien preferit mantenir el sistema molt accessible encara que això impliqués renunciar a algunes possibilitats de profunditat. No és necessàriament una mala decisió de disseny, però sí que fa que el joc deixi escapar algunes oportunitats.
Progressió dels personatges massa rígida
Aquest és probablement el punt que més m’ha decebut.
Cada personatge té un rol molt definit des del principi i pràcticament no hi ha marge per personalitzar-ne l’evolució. Si esculls la Valora, serà una especialista en atac a distància durant tota la campanya. Si jugues amb en Khor, el seu paper continuarà sent el d’un defensor cos a cos.
Les millores que anem obtenint fan créixer els personatges, però gairebé mai no ens permeten decidir en quina direcció volem especialitzar-los.
M’hauria agradat disposar de més opcions per construir els personatges segons el meu estil de joc. La decisió més important acaba sent l’elecció inicial del personatge, més que no pas la seva evolució al llarg de la campanya.
Un component d'aleatorietat força elevat
L’ordre dels torns mitjançant la bossa de fitxes genera situacions molt emocionants, però també pot provocar moments excessivament imprevisibles.
Hi va haver combats en què un mateix enemic va actuar diverses vegades consecutives, incrementant la dificultat de manera molt notable.
Recordo especialment una missió en què, si un enemic hagués encadenat cinc activacions seguides —una situació improbable, però possible—, els meus personatges no haurien tingut cap manera d’evitar la derrota.
És cert que les fitxes de Destí serveixen per reduir aquest factor, però no sempre en tindrem disponibles quan més les necessitem.
El sistema de focus dels enemics
Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer és la manera com els enemics seleccionen els seus objectius.
Les seves prioritats estan molt ben definides per les regles, però això provoca que, en determinades situacions, actuïn d’una manera poc natural.
És habitual veure enemics travessant el camp de batalla per perseguir un personatge concret mentre ignoren completament un altre heroi que tenen just al davant.
Des del punt de vista mecànic el sistema funciona, però temàticament trenca una mica la immersió i genera escenes que em van semblar poc creïbles.
Uns combats que podrien donar més de si
Els combats són divertits i funcionen molt bé, però crec que tenen marge per evolucionar.
La major part del temps les decisions giren al voltant d’atacar, moure’s, gestionar els estats alterats i donar suport als companys. És una base sòlida, però vaig trobar a faltar alguna mecànica addicional que aportés més varietat tàctica.
Entenc perfectament que els autors hagin optat per mantenir el sistema accessible, però penso que amb una mica més de profunditat el combat hauria estat encara més satisfactori.
Les històries personals tenen poc pes
Cada personatge disposa del seu propi fil narratiu, però el seu impacte sobre la campanya és molt reduït.
Aquestes històries són agradables de descobrir i ajuden a conèixer millor els protagonistes, però pràcticament mai no influeixen en el desenvolupament de la trama principal.
M’hauria agradat que les decisions personals tinguessin conseqüències reals sobre la campanya o que, almenys, oferissin finals diferents segons les eleccions dels jugadors.
Una gestió de les baralles massa restringida
L’últim aspecte que no m’ha convençut és la manera com el joc permet modificar les baralles dels personatges.
Els canvis només es poden fer en moments molt concrets de la campanya. Personalment, hauria preferit poder revisar i adaptar la baralla abans de cada missió, igual que passa en molts altres jocs d’aquest estil.
Aquesta llibertat hauria afegit una capa més de planificació sense complicar excessivament les regles.
El pack de millora, innecessari
Just després d’adquirir la meva còpia del joc de PIF GAMES, també vaig comprar el pack de millora, una caixa amb components «deluxificats» del joc. Després d’haver-lo provat, me’n penedeixo.
Les figures acríliques, les monedes de destí de metall i les cartes amb canvis d’aparença dels personatges em semblen completament innecessàries. Tot plegat és attrezzo que no aporta res a l’experiència de joc.
En canvi, hi ha un element que sí que m’ha agradat molt: els tapets per als jugadors. Estan personalitzats amb les il·lustracions dels personatges, són molt bonics i, a més, resulten realment útils, ja que permeten col·locar de manera ordenada la baralla, el tauler del personatge, la pila de descart i la carta de fanal.
Ara bé, el pitjor de tot són les fundes personalitzades. Aquest tipus de fundes són terribles per barrejar les cartes i, a més, es fan malbé molt ràpidament, perquè la capa amb la il·lustració s’acaba desenganxant de la funda.
Finalment, el pack inclou un paquet de cartes extra, que sempre és benvingut, i una caixa de missió en blanc perquè puguis crear la teva pròpia aventura. La idea és interessant, però personalment sé que no la faré servir.
En definitiva, si hagués de tornar a decidir, no compraria aquest pack de millora. Té algun element interessant, però la majoria dels seus continguts són prescindibles i no justifiquen la despesa.
Conclusió
Malgrat tots els aspectes millorables que he comentat al llarg de la ressenya, la valoració que faig de Kinfire Chronicles: Night’s Fall és molt positiva.
L’he jugat íntegrament en solitari, controlant dos personatges, i he gaudit molt de l’experiència. Tot i això, després d’haver-lo acabat, tinc la sensació que és un joc que encara brilla més quan es juga en grup. El sistema de suport entre els personatges, les sinergies que es creen durant els combats i la necessitat d’estar pendent dels torns dels companys fan que el cooperatiu sigui un dels seus grans punts forts.
Precisament aquesta és la seva principal virtut: aconsegueix oferir una campanya narrativa de gran format sense aclaparar el jugador. No obliga a estudiar un reglament extens abans de començar, la preparació de les partides és molt àgil i les mecàniques es van introduint de manera progressiva. És un joc que et permet centrar-te en gaudir de l’aventura des del primer moment.
Ara bé, aquesta accessibilitat també implica algunes renúncies. La progressió dels personatges és força rígida, les històries personals tenen poc impacte sobre la trama principal i els combats, tot i ser molt divertits, podrien oferir una mica més de profunditat tàctica. Són aspectes que probablement els jugadors més veterans trobaran a faltar.
Per això crec que és important saber què ofereix realment aquest joc. Si busques una campanya plena de decisions que canviïn radicalment la història o molt exigent i complex, probablement hi ha opcions més adequades.
En canvi, si el que vols és una aventura narrativa accessible, amb una producció espectacular, combats intensos i una cooperació molt ben resolta entre els personatges, Kinfire Chronicles: Night’s Fall és una proposta que val molt la pena.
Personalment, li donaria un 8,5 sobre 10.
No és un joc que reinventi el gènere, però tampoc ho necessita. Té molt clar quin tipus d’experiència vol oferir i, dins d’aquest objectiu, crec que ho aconsegueix amb nota.
De fet, després d’acabar la campanya, em van quedar ganes de tornar-hi. Encara em resten personatges per descobrir i m’agradaria repetir l’experiència en un grup de quatre jugadors, que és on penso que el joc pot mostrar tot el seu potencial.
L’únic debat que se’m planteja és; el joc vol ser un joc popular, accessible per tots els públics… però el seu cost ho és també ho és? A 150 euros? Aquest debat us el deixo obert per vosaltres ;).
En definitiva, per tots aquests motius, Kinfire Chronicles: Night’s Fall és, sens dubte, un joc recomanat.
Enric - Professor Mompi
Tutorialista y divulgador lúdico en el canal Professor Mompi. Soy de esa extraña especie de jugón que, además de jugar, disfruta explicando los juegos a los demás, sobre todo los más complejos.
