Prestige és una de les dues novetats que Skelling Games presenta a la propera fira Essen SPIEL. L’altre joc és el Tinctura, el qual podreu trobar allà mateix també. Prestige està dissenyat per l’autor novell Stefan Kretschmann. Analitzem què tal està aquesta proposta que arriba amb molta fermesa i ganes de consolidar-se entre els eurogames durs.
Per tal de fer aquesta ressenya, he utilitzat una còpia del prototip que l’editorial amablement m’ha deixat per a la ocasió. Pot ser que alguna regla o aspecte que comenti en aquest article variï de la versió final.
Fitxa tècnica
| Persones: | 2 – 4 |
| Duració: | 90 – 180 minuts |
| Edat: | 12+ |
| Complexitat: | Alta |
| Idioma: | Anglès |
| Gènere: | Eurogame |
| Autoria: | Stefan Kretschmann |
| Il·lustració: | Roman Kucharski |
| Editorial: | Skellig Games |
Com s'hi juga?
Opinió personal
Estem a l’època del Rococó. La noblesa competeix per la màxima quantitat de prestigi i assumim el paper de senyors del castell. En el decurs del joc, volem expandir i decorar el nostre petit castell. Tenim 5 instructors a la nostra disposició per fer-ho. Utilitzem els instructors per crear contractes de construcció i contractar artesans ambiciosos que guanyen experiència i milloren les seves habilitats, les quals són importants per a la posterior expansió del nostre castell. Els artesans s’utilitzaran per dur a terme diferents contractes de construcció amb diferents graus d’eficiència.
Aspectes positius
Prestige és un joc de col·locació de treballadors i gestió de recursos. Fins aquí no descobreix la sopa d’all i ens pot semblar un joc més, sense més. Tanmateix, tot el contrari, i us explicaré el perquè aquest joc té uns trets identitaris tan únics.
La cua d'instructors
El primer aspecte que vull destacar i probablement sigui el que us cridi més l’atenció de seguida que conegueu una mica el joc, és la cua d’instructors que es genera en la pròpia col·locació. Les zones on posarem els nostres instructors no estan escampades pel mapa sinó estan en línia i l’ordre està ponderat en com de potents o beneficioses són. Addicionalment, cada segment de la fila, amb el seu número identificador, penalitza ser el primer en fer una acció ja que a la següent ronda aniràs més enrere en l’ordre de prioritat.
Quina és la màgia d’aquest sistema? Doncs que haurem d’avaluar i ponderar que com més al final de la fila ens ubiquem, més tard jugarem la següent ronda. Per tant, una mateixa acció, si no tens pressa per fer-la, pot estar bé esperar. És una capa extra que no acostuma a tenir cap joc d’aquest estil.
A tot això se li ha de sumar que per poder construir o obtenir recursos necessitarem treballadors, i en tenim com a molt 12. Aquests treballadors, a vegades, estaran descansant a l’hostal i els haurem de recontractar. Tot això limita més les nostres possibilitats i ens exigeix una planificació exemplar.
El resultat és que l’ordre que s’ubiquin els meeples a la fila d’accions, l’ordre que es resoldran a la següent ronda. D’aquesta manera, pot ser que et toqui jugar diferents torns seguits, sent així, l’única manera d’aconseguir algun combo, si és que se’n pot dir d’aquesta manera.
Els dos marcadors de puntuació
Quan en un eurogame veus dos marcadors de puntuació el primer que et ve al cap és que la partida dura fins que aquests marcadors es creuen. Ho hem vist en diferents jocs com Ark Nova o Ganges, per dir-ne dos exemples. A Prestige, no. Hi trobem un sistema de puntuació que em sembla molt exclusiu i alhora molt interessant de cara a les diferents estratègies que es generen arran d’aquesta puntuació.
Tindrem dos marcadors, punts exteriors i punts interiors. Depèn de quin element construïm en el nostre castell, avançarà un o altre. En acabar la partida, obtindrem una penalització que serà la meitat de la diferència entre tots dos. No importa quin estigui davant i darrere, simplement la distància que els separa.
Això m’ha resultat fascinant ja que la tendència és anar a buscar l’equilibri per no perdre punts. Tanmateix, focalitzar els esforços en un dels dos i l’altre anar fent el que puguem no és tan mala idea si gestionem bé el nostre motor. Al final es redueix en trobar l’equilibri en el nostre joc i això es significa en que no hi ha una sola recepta correcte.
Hem pogut fer estratègies oposades i que el resultat final acabés sent el mateix per a tothom o inclús millor per aquella persona que semblava tenir una estratègia més kamikaze. Una meravella de sistema que, tot i les partides, noto que encara li puc extreure alguna sorpresa més.
Els objectius comuns
Aquesta faceta del joc sembla que no inventi res de nou però el potencial que té i com et torna boja la partida és espectacular. T’obliga a adaptar-te si no vols quedar-te enrere en la puntuació en qüestió de pocs torns.
Inicialment tenim unes bonificacions de color blau cel les quals, en complir-la ens atorgarà una lloseta de bonificació. Addicionalment destaparà una lloseta de color blau fosc ubicada just a sobre seu. Aquest moment, justament aquest, és el que dirigirà el rumb de la teva partida. Què significa això? La lloseta blau fosc que es revela determina els nous objectius que atorguen força punts en complir-los primer i van perdent interès. Per tant, procurarem assolir aquests nous objectius abans que ningú però que tampoc ens catapulti la nostra estratègia. Tornem al concepte de l’equilibri.
Sabent això, aquest sistema d’objectius comuns es tradueix com una carrera molt violenta (en el bon sentit de la paraula). Cada objectiu blau cel ens atorga una lloseta de bonificació, si en queden. Sinó obtindrem aquesta lloseta blau cel que seran 3 punts. Això farà que qui no hagi complert aquell objectiu es queda sense fer-lo. Voldrem córrer, i molt, per complir tots els objectius blau cel possible ja que les bonificacions que rebrem són molt importants per assolir més ràpid els objectius difícils, els blau fosc.
El tauler personal
Un últim aspecte gran que vull comentar és el sistema d’artesans que hem de gestionar en el nostre tauler. Inicialment tindrem només el fuster i un enguixador. Quan en rondes futures vulguem fer estàtues o altres elements del nostre castell, haurem de contractar nous artesans com l’escultor o el picapedrer. Addicionalment, tots aquests artesans de nivell 1 són simples i volem optimitzar la feina, per tant, ens veurem obligats a contractar altres professionals de nivell 2 o 3. Amb aquesta millora, aquell artesà podrà fer més d’una construcció per ronda, i això ens reportarà més punts.
Aquest sistema ens servirà mentre tinguem treballadors disponibles per aixecar l’obra.
El que vull destacar aquí és la capa que el joc afegeix en que ens obliga a prioritzar un tipus d’edifici o altre ja que tot no es pot fer. També es produeix l’efecte carrera atès que els primers artesans de cada tipus sempre són més econòmics. Això implica haver de sacrificar una acció que ens podria donar bonus i punts per poder adquirir aquell artesà pels diners que tenim i no volem invertir més accions per aconseguir-ne.
Un autèntic mal de cap però que considero que està ben enginyat. Per acabar, afegir que no sempre caldrà obtenir tots els tipus d’artesans ni millorar-los tots. Aquí és on rau l’estratègia de cadascú i que fa que el joc ens doni diferents possiblitats.
Aspectes negatius
Prestige té moltes coses bones, però també té aspectes que no m’han convençut o crec que estan poc polits pel nivell de joc que estem parlant. Us n’exposo la meva opinió:
Les llosetes de terreny
El concepte de poder modificar la producció dels teus treballadors així com poder obtenir altres opcions per millorar l’acció del mercat em sembla genial. És tot el que ens aporta aquesta part del joc i no se li pot demanar més.
El principal problema que hi trobo aquí és que no està ajustada per generar interacció quan les partides són a menys de 4 jugadors i és fàcil poder fer una partida sencer sense haver coincidit en (pràcticament) cap espai. I això és important, ja que posar-se en aquestes llosetes primers et genera un retorn econòmic quan hi ve algú altre, i sinó, el cost és molt alt pel que t’acaba reportant al final.
Crec que és un dels punts més febles del joc, i això no vol dir que no funcioni, però crec que no s’ha acabat de calibrar bé perquè funcioni quan no juguem el màxim de persones.
La construcció de decoració en un pis inexistent
Un altre aspecte molt específic que no m’ha agradat i que potser en el títol costa d’entendre és el fet que haguem de tenir un pis ja construït si volem construir-ne una decoració. Per què no m’agrada? Doncs perquè afecta directament a la planificació i penalitza l’explosivitat de poder construir i decorar una part del castell a la mateixa ronda.
El joc no ens permet decorar un segon o tercer pis (per posar un exemple) fins que no tinguem físicament construïda aquesta part del castell. Tampoc serveix si en aquella mateixa ronda tenim l’ordre per construir aquesta part. Per a mi és un ralentí al poder exprimir al màxim els meus artesans a cada ronda per a que em donin el màxim de punts possibles i crec que seria molt adequat que es pogués fer, si més no, la planificació i la construcció a la mateixa ronda per tal de beneficiar-nos d’aquest tempo a l’hora de fer les accions que el joc domina tan bé i ens fa gaudir tant.
Conclusió
L’experiència d’una partida a Prestige és molt bona. Tot i tenir petits detalls no primordials a polir, el conjunt global de les sensacions i les ganes de tornar-hi són molt altes. He gaudit de cada partida ja sigui jugant a 2, 3 o 4 i la veritat és que, tot i ser un joc llarg (1h aprox per jugador), no es fa llarg. El ritme de la partida és àgil, amb unes accions molt atòmiques que eviten al màxim l’anàlisi-paràlisi i permeten que tot vagi a velocitat de creuer.
Les diferents branques de desenvolupament juntament amb l’exigent gestió dels 12 treballadors, fan que haguem d’esprémer la neurona al màxim per optimitzar cadascun dels torns que disposem per amortitzar tots els nostres recursos. No obstant, és un joc que, en cas de fallar, no penalitza tant com d’altres del mateix rang i permet al jugador reenganxar-se a la carrera.
Els trets identitaris que he comentat com els dos tipus de puntuació, la cua de treballadors, la lluita i descobriment dels objectius així com l’especialització i desenvolupament del teu tauler d’artesans són, en el seu conjunt el que fan que el joc generi aquest punt d’addicció de voler-te superar i fer-ho millor partida rere partida. Creure que sempre hi ha un punt de tot el traçat on pots millorar i esprémer uns punts més en el marcador final.
La conclusió que vull extreure de Prestige és que ens trobem davant d’un eurogame exigent en planificació però fàcil de regles i assimilació. D’aquells jocs amb la interacció justa i passivo-agressiva que fan saltar guspires a la taula. La producció de recursos, les accions extres del mercat, les últimes ubicacions a la cua d’accions o simplement l’obtenció d’artesans o objectius. Totes aquestes variables generen una carrera on haurem de prioritzar i valorar què és el que més volem. No podrem arribar a tot, i això és fantàstic.
No tinc cap mena de dubte que serà dels jocs tapats d’enguany i que qui el descobreixi i el provi, tindrà un gran joc a la seva col·lecció.
Àlex - Jugador Inicial
Malalt dels jocs de taula. M'agrada compartir aquesta afició amb la meva gent i, de pas, compartir-ho amb tothom que hi tingui interès. Em veureu fer ressenyes, recomanacions i tutorials per les diferents xarxes socials i el web.
