Els ancians us han concedit una carta per fundar un assentament a la llunyana costa, a l’ombra de la gran ciutat de Yonder. Haureu de viatjar-hi i, d’alguna manera, convertir la vostra escassa tripulació i els vostres limitats recursos en una comunitat pròspera.
Aquesta és la presentació de Yonder, el joc de taula del qual us parlaré en aquesta ressenya. Es defineix com un joc de col·locació de treballadors ambientat en un món de fantasia, amb construcció de motor de combinacions, gestió de recursos i selecció d’accions.
En definitiva, és un eurogame clàssic de tota la vida, però amb dues mecàniques principals que el diferencien. En primer lloc, la gran diversitat de treballadors: hi trobem cinc races —goblins, nans, elfs, ogres i esquelets—, cadascuna amb habilitats pròpies. En segon lloc, aquests treballadors no pertanyen a cap jugador, sinó que van circulant durant la partida entre els jugadors i la reserva general.
El joc va sorgir d’una exitosa campanya de micromecenatge organitzada per Sinister Fish Games, que va recaptar 123.295 lliures esterlines gràcies al suport de més de 2.000 mecenes.
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 60 – 90 minuts |
| Edat: | 14+ |
| Complexitat: | Mitja |
| Idioma: | Anglès |
| Gènere: | Fantasia |
| Autoria: | Haakon Gaarder |
| Il·lustració: | Haakon Gaarder |
| Editorial: | Sinister Fish Games |
| PVP: | 70€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
En aquesta ressenya us explicaré la meva experiència amb el joc, els aspectes que m’han agradat i els que considero més problemàtics. No explicaré les regles ni el funcionament detallat, ja que podeu trobar un vídeo explicatiu al web de l’editorial.
He jugat tres partides: una en solitari, una a dos jugadors i una altra a tres. Tot i que només són tres partides, considero que ja n’he vist prou per poder-ne parlar amb criteri, especialment dels aspectes negatius. De fet, dubto molt que el torni a jugar; probablement el vendré més aviat que tard.
Aspectes positius
Yonder és un eurogame de col·locació de treballadors en què els treballadors no pertanyen a ningú. Aquesta idea genera una gestió molt interessant del flux constant de treballadors entre els jugadors.
A més, hi ha una gran varietat de races, cadascuna amb habilitats úniques, fet que aporta personalitat a les diferents estratègies.
També destaca perquè és un joc molt obert: els jugadors poden utilitzar els edificis i els espais d’acció construïts pels altres.
Aquest conjunt de mecàniques fa que Yonder se senti diferent dels eurogames tradicionals de col·locació de treballadors. Aquí no només competeixes pels espais d’acció, sinó que també has de planificar quins treballadors perdràs i quins recuperaràs en les rondes següents.
L’apartat artístic és molt atractiu. Té un estil desenfadat, colorit i diferent del que acostumem a veure, però sobretot és molt funcional. Les icones són clares, el tauler és fàcil de llegir i tot està molt ben organitzat.
La producció també és excel·lent. Tant els recursos com, especialment, els meeples personalitzats de cada raça tenen molta personalitat i són molt agradables visualment, sense perdre funcionalitat. L’únic component que considero millorable són els vaixells, dels quals parlaré més endavant.
També m’ha agradat el reglament i les cartes d’ajuda. Estan ben estructurats i són fàcils de consultar. Només hi he trobat a faltar algun indicador visual a les pàgines —com una petita icona del tema tractat— que facilités encara més trobar la informació.
Finalment, m’agrada que els jugadors només rebin nous treballadors durant les tres primeres rondes. A partir d’aquí, cal haver construït un motor que permeti continuar reclutant-los i, alhora, ser capaç d’alimentar-los.
Aspectes negatius
El primer inconvenient és el disseny dels vaixells. Per una banda hi ha l’habilitat que s’activa quan es completa una entrega i, per l’altra, els treballadors que obtindrem a la ronda següent. Sovint necessites consultar les dues cares alhora i això resulta poc còmode.
El segon problema està relacionat amb la possibilitat d’utilitzar els edificis dels altres jugadors. Sobre el paper sembla una idea molt interessant, però en la pràctica genera situacions força frustrants.
Si ets el jugador que construeix molts edificis, tens la sensació que estàs fent créixer el motor… però sobretot el dels rivals. És cert que disposar de més edificis et permet, en teoria, mantenir més treballadors, però això queda desvirtuat perquè hi ha edificis i, sobretot, comandes que generen nous treballadors de manera molt eficient, especialment a partir de la tercera i quarta ronda. A més, alguns d’aquests treballadors ni tan sols s’han d’alimentar. Al meu entendre, això està clarament desequilibrat.
Com a constructor, acabes amb la sensació que has invertit recursos perquè la resta dels jugadors aprofitin els teus edificis, mentre tu encara has de preocupar-te de mantenir els teus treballadors. És una sensació molt ingrata.
Encara pitjor és que es poden produir situacions de joc força desagradables. Per exemple, si un jugador encara no ha passat i els altres saben que només té menjar suficient per als seus treballadors actuals, poden enviar-li un ogre perquè perdi tres punts simplement perquè no el podrà alimentar. Personalment, aquest tipus de jugades de «fer mal perquè sí» no són el que busco en un eurogame.
En definitiva, els jugadors que construeixen edificis fan tota la feina i sovint són els rivals qui n’acaben obtenint el benefici. Dit d’una altra manera: cornuts i pagar el beure.
Tanmateix, aquests dos problemes ni tan sols són el pitjor del joc.
El gran defecte de Yonder és la seva nul·la escalabilitat. Tant si hi juguen dos, tres o quatre jugadors, el tauler central és pràcticament el mateix. Hi ha el mateix nombre d’espais d’acció, les mateixes comandes disponibles i el mateix mercat d’edificis. L’únic ajust és una petita fitxa d’Arcana per al tercer i quart jugador.
Costa entendre com un joc publicat avui dia pot tenir una escalabilitat tan deficient.
El resultat és que el joc només funciona realment bé a tres jugadors. A dos hi ha massa espais disponibles i gairebé no existeix tensió. A quatre, tot apunta que es converteix en un autèntic caos; no l’he jugat a aquest nombre de jugadors i, sincerament, tampoc en tinc ganes.
En solitari funciona correctament, però simplement perquè és un mode diferent. El bot només tapa espais d’acció i no aporta cap experiència especialment interessant.
Un altre aspecte que considero un error de disseny és la puntuació decreixent de les comandes. Com que les primeres rondes puntuen molt més, la partida queda pràcticament decidida molt aviat. Si arribes a la quarta ronda amb pocs punts, tens la sensació que ja no tens opcions reals de remuntar, però encara has de jugar dues rondes més.
Això provoca que la construcció del motor perdi interès a mesura que avança la partida. En certa manera, sembla que el joc s’acabi després de les tres primeres rondes. De fet, en l’última partida que vaig jugar, ja vaig proposar al meu amic d’acabar abans perquè era matemàticament impossible atrapar-lo.
Finalment, hi ha la mecànica de les comandes. Cada jugador pot completar diverses comandes en una mateixa ronda. Si un jugador n’encadena dues o tres, encara que siguin poc valuoses, impedeix que els altres les puguin fer.
Això és molt poderós perquè les comandes no només donen punts: també fan créixer el motor del jugador. Per tant, no només estàs puntuant tu, sinó que impedeixes que els altres desenvolupin el seu joc.
La situació encara empitjora si aquest jugador aconsegueix el vaixell Goliath, que permet completar dues comandes amb un sol vaixell. Al meu parer, aquesta carta trenca completament l’equilibri.
Una solució molt senzilla hauria estat limitar cada jugador a completar una única comanda nova per ronda i eliminar el Goliath.
Conclusió
Per a mi, Yonder és la gran decepció d’aquest any.
És un joc al qual tenia moltes ganes de jugar perquè les seves idees inicials em semblaven excel·lents: la gestió compartida dels treballadors i la gran varietat de races prometien una experiència diferent.
El problema és que aquestes bones idees queden enterrades sota un conjunt de decisions de disseny que considero molt discutibles. El joc es pot tornar força desagradable si no ets el jugador que lidera la puntuació o si no tens la sort d’obtenir comandes que combinin bé entre elles.
Per tot això, crec sincerament que Yonder necessitaria una revisió profunda del seu disseny. La base és bona, però totes les mecàniques que l’envolten haurien de replantejar-se.
Per aquests motius, avui dia no és un joc que pugui recomanar. Per a mi, és una proposta clarament insuficient.
Enric - Professor Mompi
Tutorialista i divulgador lúdic al canal Professor Mompi. Sóc d'aquella estranya espècie de juganer que, a més de jugar, gaudeix explicant els jocs als altres, sobretot els més complexos.
