Jerusalem, any XXXIII, l’últim sopar. El context històric el qual ens traslladarem durant la partida és un dels moments històrics més importants que mai hagin passat. Un sopar on cadascú representarà un dels grups seguidors del profeta Jesús de Natzaret i procurarem estar el més a prop de la taula del Sant Sopar. Tindrem disputes per aconseguir les millors posicions i només aquells fidels seguidors aconseguiran aconseguiran obtenir els punts necessaris per proclamar-se victoriosos al final de la partida.
Ierusalem Anno Domini és un joc d’estil eurogame que ha creat l’autora novell Carmen G. Jiménez, teòloga i professora de religió, il·lustrat per L.A. Draws, Enrique Corominas i David Esbrí i que ens l’edita Devir. Un joc que va quedar finalista al concurs de prototips DAU Barcelona el 2021

Si ja coneixes el joc o només en vols saber la meva opinió,  ves a la valoració personal.

Com s’hi juga?

Valoració Personal

Avui us porto un d’aquests jocs que poden marcar un abans i un després. Molt probablement us haurà xocat tant com a mi que s’hagi pogut fer un joc de taula d’un tema tant delicat i complex com ho pot ser el Sant Sopar. És per aquest motiu pel qual m’he interessat pel joc i us el vinc a ressenyar. Abans de passar a l’anàlisi, vull donar l’enhorabona a la Carmen pel seu primer joc i a l’editorial per brindar-nos l’oportunitat de jugar amb temes menys convencionals com les ovelles i poder seguir apostant pel joc de taula com a eina cultural.

Disseny i Components

El primer que vull destacar en aquesta secció no és el disseny sinó els components. Aviso a navegants, el joc inclou un metajoc previ a la primera partida que es tracta d’enganxar ni més ni menys que 278 enganxines. És una feinada però el resultat s’ho mereix. Que un joc tingui enganxines té dues lectures: per una banda, el preu final del joc s’abarateix atès que no requereix una serigrafia de les fitxes, però d’altra banda és un martiri el procés d’enganxar-ho tot. Us deixo que us decanteu per la banda que més us agradi. Tret d’aquest aspecte, el joc compleix amb la resta de components sense necessitat de deluxificar res atès que és molt simple a nivell de varietat de components (Meeples, Fitxes de recursos, Llosetes, Cartes i els taulers d’una capa). Per acabar l’anàlisi de components, és molt positiu que Devir continuï apostant pel català com un dels idiomes pels seus jocs propis i espero que ho segueixin fent durant molt de temps.

Pel que fa al disseny més pur del joc, començaré destacant, per sobre de tot, la portada del joc. Devir ens està mal acostumant amb les portades de l’Enrique Corominas i no sé si això és bo o dolent. Son unes obres d’art, personalment, m’agraden molt totes les que ha fet fins ara (Lacrimosa, Polis i Ierusalem). Les il·lustracions que trobem dins del joc tampoc no es queden enrere. El reglament se’ns presenta amb una altra il·lustració fora de sèrie. A més a més, la informació està molt ben explicada encara que no tan ordenada. És una mica un anar i venir però amb una única lectura, les regles són fàcilment assimilables. Les referències a la bíblia són constants per tant de contextualitzar-nos cada fragment del reglament amb un moment de la història. És un aspecte que s’ha treballat molt i es nota la mà de l’autora.
A nivell de simbologia, Ierusalem és un joc on n’hi ha molta, moltíssima. Podem estar parlant d’una vintena de símbols que, pels menys acostumats els hi suposi un esforç extra anar consultant la carta de referència. A més a més, els símbols que tenen les accions costen d’associar en primera instància amb la seva respectiva acció. És poc intuitiu. La resta del disseny és més que correcte i el joc aconsegueix traslladar-nos per estones en aquella època.

Mecànica

Ierusalem utilitza diverses mecàniques: per una banda tenim les més tradicionals com gestió de mà, gestió de recursos i també col·lecció de sets. La mecànica més innovadora que ens aporta és la dels favors. Una mecànica on ajudarem (o no) als oponents per tal de rebre nosaltres també una petita recompensa i conduir aquests favors fins i tot a negociacions entre jugadors. Els torns dels jugadors són ràpids un cop la partida va agafant ritme. Inicialment cal pensar bé cap a on conduir la teva estratègia i preparar uns bons ciments. Això pot portar a uns primers torns més lents i densos.
La col·locació de seguidors no diria que arribi a ser una mecànica innovadora, però si que s’ha portat molt bé al tema el qual estem tractant. Clarament, i com ja l’autora va afirmar, el joc s’ha fet a partir del moment històric i no pas del revés. Motiu pel qual també (tot i contemplar-ho per part de l’editorial) el tema no ha canviat respecte l’original presentat al concurs de prototips DAU Barcelona el 2021.

Alguns de vosaltres haureu vist que el joc també té construcció de baralles. Per a mi no ho és. Les cartes que no són de la teva pila bàsica són d’un sol ús, això vol dir que la teva baralla en cap cas creix i és possible que durant una partida, ni tan sols mai arribeu a gastar la vostra baralla i haver de barrejar les cartes descartades. És per tot això que no ho considero.

Un dels punts fluixos que té el joc és que les partides a dues persones la mecànica dels favors desapareix i es substitueix per una taula plena de seguidors neutrals (adjacents en diagonal entre ells) que ja tindrem a l’inici de la partida i els haurem d’agrupar ortogonalment per obtenir punts. Personalment penso que el joc perd part de la gràcia sense aquest aspecte i jo no el recomanaria si només l’heu de jugar a dues persones. Funciona perfectament, però la màgia i l’essència del joc, que rau en els valors cristians, queden diluïts en aquesta modalitat.

Experiència

Ierusalem Anno Domini és un joc que m’ha brindat bones experiències. Centraré aquest apartat en les partides a 3-4 persones que és on millor funciona el joc. El joc fa moltes coses però tot s’amaga rere una falsa simplicitat atès que, tot i tenir moltes accions i simbologia, no n’hi ha cap que sigui complicada ni de pensar, ni d’elaborar. Per tant el joc flueix, sense fer-se pesat (potser una mica repetitu sí), fins a un final a contrarellotge amb la fitxa de Sanedrí.

Considero que és un joc que pot permetre a moltes persones que fins ara no s’han atrevit a agafar un eurogame una mica més complex a fer-ho. No té una profunditat estratègica suficientment complexa com per fer-te bullir el cervell, però si que hi ha vàries decisions que et permeten portar la partida per diversos camins possibles.

M’ha agradat el conflicte a la taula del Sant Sopar, sobretot les partides a 4 persones, on més brilla el joc atès que no hi ha cap peça que sigui neutral. A les partides a 3 si que n’hi ha alguna i les accions que ens dóna l’apòstol d’intercanviar meeples, molt probablement ho acabarem fent amb un de neutral i no veurem les llàgrimes dels nostres oponents com les podem veure en les partides a 4 i enviem un dels seguidors oponents rere en Judas i li fa perdre punts.

El joc està ben tancat, i quan sembla que agafes embranzida i comences a fer combos interessants, s’acabarà de cop. Això és bo, m’ha agradat. Aquesta pressió de córrer per assistir al sopar abans no condemnin a Jesús a la creu fa que cada torn sigui or i no puguem malgastar les accions. És per això que els primers torns, com he dit abans, són crucials per començar a gestionar bé la partida.

Dels favors em quedo amb un sabor agredolç ja que la mecànica m’ha agradat, però no li he vist el potencial que m’esperava per dos motius: el primer és que el favor, el vulgui o no l’oponent, li anirà bé ja que l’excés de recursos i cartes no el fa fins al manteniment del seu torn. A més a més de la fitxa amb un dels símbols per cridar un dels apòstols. Per tant, rep molt l’oponent i tu, almenys els primers torns, molt poc (en punts i només una carta parcialment bona). El segon motiu és que pots no rebre cap favor en una partida i la frustració és real, en veure que tothom va rebent fitxes i marxant del marcador de puntuació i tu et quedes enrere esperant poder completar algun apòstol amb les cartes únicament.

De totes maneres, el balanç global del joc és molt bo i és un joc que em convida a repetir una partida i provar noves opcions, noves estratègies i maneres de fer punts amb o sense els seguidors a la taula.

En definitiva, Ierusalem Anno Domini és un eurogame que brilla a quantes més persones millor i ens portarà una bona estona de conflictes i picabaralles per situar els nostres seguidors a prop dels apòstols i de la figura de Jesús. Un joc on el tema predomina per sobre de les mecàniques atès a la seva exclusivitat però sense deixar enrere el bon treball que hi ha darrere i fins i tot innovant amb la mecànica dels favors. No és un joc per treure a algú que mai hagi jugar a jocs moderns, però si que és un joc ideal per fer un salt qualitatiu en complexitat però continuant amb un joc senzill i apte per a la majoria dels públics. Quina serà la comunitat de seguidors que aconseguirà obtenir més punts al final de la partida i ser els més fidels a Jesús de Natzaret?

Jugador Inicial

Malalt dels jocs de taula. M'agrada compartir aquesta afició amb la meva gent i, de pas, compartir-ho amb tothom que hi tingui interès. Em veureu fer ressenyes, recomanacions i tutorials per les diferents xarxes socials i el web.