Japó, 1761. Província de Harima. El dàimio Sakai Tadazumi governa la regió des del castell d’Himeji. Als diferents clans locals els convé guanyar-se el favor del clan Sakai. Hauran de comptar amb membres de la família als diferents nivell del castell blanc, des de la política fins a l’exèrcit, passant pels jardiners. Qui s’endurà la victòria?
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 40 – 80 minuts |
| Edat: | 12+ |
| Complexitat: | Mitja |
| Idioma: | Català |
| Gènere: | Eurogame |
| Autoria: | Isra C., Shei S. |
| Il·lustració: | Joan Guardiet |
| Editorial: | Devir |
| PVP: | 30€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
The White Castle és un joc on els jugadors assumeixen el paper de líders de clans menors, que es disputaran el seu futur a la cort de l’au blanca. Una gestió oportuna dels recursos i la col·locació dels membres de la família al lloc clau del castell d’Himeji conduirà a la victòria.
Abans de començar la ressenya, agraïr a Devir la cessió del joc per a poder fer-ne l’anàlisi.
Disseny i Components
Comencarem parlant del disseny del joc. El primer que us pot cridar l’atenció és que la tipografia utilitzada en la simbologia del joc és molt similar a la del Bamboo. En aquest cas però, s’aprecia més quan un recurs s’ha de pagar o cobrar, punt a favor per The White Castle. La feina d’en Joan Guardiet és molt bona i el joc m’agrada com llueix.
El que em queda menys clar és l’associació entre icones i accions, sobretot per les tres principals on, fins que no queda clar què significa cada acció, cal fer ús de la guia de símbols que hi ha al final del reglament. Hagués agraït al tauler el símbol de l’acció a cada zona on s’aplica i un breu resum de l’acció (com ja té l’acció dels cortesans). En qualsevol cas, és una petita corba que cal superar en aprendre el joc.
Pel que fa als components, una vegada més, la feina feta per en David Esbrí és increïble i han pogut compactar tot el joc en una caixa de mida petita que facilita el ser guardada a casa. També cal dir que, fitxes com les d’ordre de jugador o la de ronda són absurdament grans i no era necessari. En canvi, hagués estat bé unes enganxines (ara que estan de moda) per posar cara i roba als nostres meeples i diferenciar millor a simple vista de quin tipus és cadascun.
Una vegada més, Devir inclou el català en els seus jocs d’edició pròpia i no puc estar-ne més a favor.
Mecànica
The White Castle és la línia espiritual continuista de The Red Cathedral i Llama Dice ens ho ha volgut demostrar amb un dels elements principals del joc, els daus. Utilitzarem els daus com a treballadors amb un sistema de draft on només els que estan als extrems dels ponts seran els disponibles. M’ha semblat original, ben trobat i que funciona de meravella.
El joc dura 9 torns per jugador. Absurdament emocionant veure com de capaç puc ser per optimitzar aquests 9 daus i extreure’n el màxim d’accions possibles encadenades entre elles.
Apart de la col·locació de treballadors, el joc també ens obliga a mantenir una acurada gestió dels recursos (Menjar, Ferro i Mareperles). Cada recurs ens permet fer una de les 3 accions principals i entre elles estan encadenades al nostre tauler personal. No tenir-ne d’un tipus pot sentenciar-nos una ronda i obligar-nos a haver de malgastar un dau en obtenir (només) recursos i no poder expandir cap meeple al tauler principal.
Una mecànica que s’utilitza a les partides a 3-4 persones és la d’apilar daus, amb l’objectiu de fer les accions corresponents a aquella ubicació i, alhora, la d’alterar el valor de mercat (a favor o en contra) per a la resta de jugadors. Un recurs que es perd a les partides a 2 persones però que tampoc veig imprescindible utilitzar a les partides de 3 jugadors.
Experiència
L’experiència jugant a The White Castle ha estat en general molt bona. Anem a passos. Les partides a 2 persones és com més m’ha agradat. Tot i perdre la mecànica d’apilar daus com he dit abans, les ubicacions disponibles són d’un sol ús (excepte el pou) i conforme avança la ronda, es redueix l’entre torn atès que no hi ha massa opcions per escollir i el joc apreta que dóna gust. És un apretar sa, d’exigència, no d’ofegar i bloquejar.
En canvi, les partides a 3 són les que menys m’han agradat (que el joc funciona perfectament bé) atès que no hi ha aquest sentiment de córrer per una localització abans no la perdis. Sentiment que a 4 persones, replica els sentiments de jugar en parella ja que el nombre de daus és notable i prou probable que les localitzacions quedin bloquejades ràpidament. El mateix que sents en jugar a 2 persones.
La sensació que tinc sempre en acabar les partides és que no he tingut temps per a fer res, però llavors miro el tauler i veig que he pogut ubicar ben bé dues terceres parts dels meus meeples al tauler i que realment he generat un motor en només 9 torns. Una reducció al no-res de qualsevol eurogame.
També és cert que l’aleatorietat que hi ha durant el joc (amb els cortesans pots canviar les cartes que hi ha en joc i marquen les accions) fa que no sempre les partides siguin fluïdes i sorgeixin combos interessants. És l’únic factor més negatiu que pot tenir el joc, però alhora forma part de l’emoció i el saber planificar el(s) teu(s) torn(s).
Tindrem diferents vies de puntuació, encara que, pel meu gust, la via de la influència sigui realment la que costa més d’assolir una puntuació destacada pel que costa avançar en el marcador per cost i per caselles. Trobar l’equilibri (o no) entre jardiners, cortesans i guerrers ens permetrà obtenir molts punts. Però la recepta màgica no existeix i cada partida fluctuarà segons les accions que puguem realitzar i això, amics, només ho sabrem conforme avanci la partida.
Tot això em porta a dir que The White Castle seria un eurofiller jugat a dues persones, amb partides de 30-40 minuts a tot estirar on, cada partida que jugues descobreixes diferents maneres de combinar accions i obtenir més punts que les partides anteriors. A 4 persones l’experiència és similar però amb una major duració i a 3 persones és una mica més suau però els recursos apreten igual!
Considero que és un joc ideal per trencar-te les neurones entre setmana justament perquè no dura res.
Personalment, crec que és el millor joc de producció pròpia que ha editat Devir aquest any.
Quin serà el clan que aconseguirà més influència per satisfer les exigències del dàimio?
