Tamriel és un continent ancestral ple de cultures riques, pobles diversos i civilitzacions llegendàries. És una terra que promet grans aventures a tots aquells que s’atreveixin a marcar-hi la diferència. Ens trobem en la convulsa Segona Era: la guerra assola el continent, sectes misterioses conspiren des de les ombres i una poderosa elfa del bosc pretén transformar Tamriel per sempre.
Aquesta és la introducció del joc que avui us presento en aquesta ressenya. Un dels jocs de taula dels quals més s’ha parlat durant l’últim any, des que Chip Theory Games va començar a enviar les primeres còpies en anglès als mecenes de la seva exitosa campanya de micromecenatge.
Fitxa tècnica
| Persones: | 1 – 4 |
| Duració: | 120 – 240 minuts |
| Edat: | 14+ |
| Complexitat: | Molt Alta |
| Idioma: | Castellà |
| Gènere: | Aventures, Narratiu, Temàtic |
| Autoria: | |
| Il·lustració: | |
| Editorial: | Ediciones MasQueOca |
| PVP: | 220€ |
Com s'hi juga?
Opinió personal
The Elder Scrolls: Betrayal of the Second Era és un joc de taula d’1 a 4 jugadors, estructurat en campanyes dividides en diverses sessions. Cada sessió té una durada aproximada d’entre tres i quatre hores. L’editorial responsable del joc és Chip Theory Games, i els seus autors són Josh J. Carlson, Michael Gernes, Logan Giannini, Ryan Howard, Salem Scott i Josh Wielgus. L’apartat artístic és obra de Chris Beck, Yoann Boissonnet, Anthony LeTourneau i Federico Pompili. L’edició en castellà, que és la que es comercialitza a Catalunya, ha estat publicada per Ediciones MasQueOca.
Es tracta d’un joc d’aventures narratiu ambientat en l’univers de la saga de videojocs The Elder Scrolls, concretament al continent de Tamriel. Els jugadors escullen una raça, un rol i una província inicial, formen un grup d’aventurers i són contractats per un gremi que els encomana la missió principal de la primera sessió. Un cop completada, un altre gremi els assignarà una nova missió, que podrà tenir lloc a la mateixa província o en una de diferent. A mesura que avança la campanya, els personatges evolucionen, guanyen experiència i es preparen per afrontar el gran repte final, que posarà punt final a la seva aventura.
En aquesta ressenya us explicaré la meva experiència amb el joc, els aspectes que més m’han agradat i també aquells que considero millorables. L’objectiu és que, un cop acabada la lectura, pugueu valorar si és un joc que encaixa amb els vostres gustos.
No explicaré les regles ni el funcionament detallat del joc. Si voleu aprendre a jugar-hi, us recomano el canal Think Gaming with Daniel, on trobareu una gran quantitat de vídeos dedicats exclusivament a aquest títol.
Totes les partides que he jugat han estat en solitari, utilitzant una còpia de l’edició publicada per MasQueOca. En total he completat sis campanyes: una a cadascuna de les cinc províncies del joc base i una més a la província de l’expansió Bosc de Valen. Tenint en compte que cada campanya té una durada aproximada d’entre vuit i deu hores, puc dir que ja acumulo més de cinquanta hores de joc, una xifra que considero més que suficient per poder-ne fer una valoració amb criteri.
Disseny i Components
Els components són excel·lents i estan a l’alçada del preu elevat del joc. Chip Theory Games manté el seu segell característic amb materials de primera qualitat: fitxes de pòquer sòlides i molt agradables de manipular, tapets de neoprè resistents i ben il·lustrats, daus personalitzats i una producció general pensada per suportar moltes hores de joc intensiu de campanya.
Tot el conjunt transmet sensació de producte premium, no només per l’estètica sinó també per la durabilitat i la funcionalitat durant les partides. És un joc dissenyat per ser jugat durant moltes hores, i això es nota en cada element físic: des de la manipulació dels components fins a la claredat amb què tot està organitzat sobre la taula.
Només voldria destacar un detall important. Les cartes i el sistema de components associat —principalment el portacartes transparent on es classifiquen totes les cartes durant la campanya— estan dissenyats de tal manera que no permeten enfundar-les. Si s’enfunden, les cartes ja no hi caben correctament dins del portacartes, el qual és una peça clau per al funcionament del joc durant tota la campanya.
En aquest sentit, el joc t’obliga pràcticament a no enfundar les cartes, i per a aquells jugadors que tenim el costum d’enfundar-ho tot, és un aspecte que es pot arribar a patir bastant.
Aspectes positius
Podríem dir que és el millor joc de campanyes curtes que he jugat mai. Ja hem tingut, no fa gaire temps, jocs narratius de campanyes curtes com Lands of Galzyr, un títol amb molt bona intenció però, al meu entendre, fallit, ja que li mancava un dels aspectes més importants: l’evolució i el creixement dels personatges. També hem tingut Sleeping Gods, que fins ara era per a mi el millor del gènere, però que presentava algunes mancances mecàniques: en solitari era massa feixuc de gestionar amb tants personatges, i el nivell dels combats i reptes no sempre s’ajustava bé al nivell dels jugadors, a més de ser en ocasions massa atzarós, més enllà de la baralla d’esdeveniments, que sí que funcionava correctament.
I com ho fa The Elder Scrolls: Betrayal of the Second Era? Doncs aquí és on entren els aspectes que vull destacar, i que el converteixen, per a mi, en un dels millors jocs de taula que he jugat mai, una autèntica obra mestra.
En primer lloc, parteixen del sistema de combat de Too Many Bones, joc insígnia de Chip Theory Games, i el milloren sobre una base ja excel·lent. El sistema es refina, passant de la quadrícula de caselles a hexàgons, amb tapets modulars que permeten una gran varietat de combinacions d’escenaris.
A això s’hi afegeix la novetat de les masmorres, on els jugadors van descobrint noves sales amb perills i reptes diferents, aportant una sensació d’exploració molt potent.
En segon lloc, i probablement el primer que experimenten els jugadors, hi ha la gran quantitat de possibilitats de creació del personatge. Disposem de raça i rol inicial, i a partir d’aquí, a mesura que juguem, anem obtenint experiència que invertim en fer créixer el nostre heroi. La progressió és constant i molt satisfactòria, amb moltes opcions de desenvolupament: primer les línies d’habilitats i després els daus associats a cadascuna d’elles.
Un disseny magnífic, també hereu de Too Many Bones, que encaixa perfectament amb el següent gran pilar del joc.
Aquest pilar és el disseny de la campanya i del món. Tot està ambientat en un Tamriel molt ben recreat, amb campanyes estructurades en tres sessions. Les sessions poden variar segons el gremi o el cap final de cada regió, i s’organitzen al llarg de 12 dies per sessió. En cada dia hi ha un esdeveniment, i els jugadors han de decidir què fan: quan lluitar per obtenir més experiència (els combats són més difícils però més recompensats), quan visitar una ciutat per curar-se o obtenir avantatges, o quan realitzar missions secundàries i altres activitats.
Tot aquest conjunt d’elements que defineixen com els jugadors viuen la campanya, més enllà del combat, funciona de manera molt fluida. Això sí, és imprescindible utilitzar alguna fulla guia o resum creada per fans a BoardGameGeek, ja que ajuda molt a no perdre’s entre les diferents fases del dia dins la sessió i fa que tot el flux sigui més clar, àgil i coherent.
Hi ha alguns pocs elements de disseny que poden resultar estranys, com per exemple l’absència d’economia. No hi ha diners ni sistema de compra a botigues: simplement els objectes s’obtenen de manera gratuïta. Aquesta decisió pot xocar al principi, però després d’una sessió s’entén que és una decisió molt encertada en favor de la jugabilitat.
Un altre aspecte molt ben resolt és com escala l’aventura segons l’experiència dels jugadors. El nivell dels enemics sempre s’ajusta al nivell del grup, un sistema que ja hem vist en altres dungeon crawlers, especialment a la família Haven. Aquí, però, està molt ben implementat: hi ha enemics de diferents grups (1, 5, 10 i 20), que van apareixent segons el progrés dels jugadors.
Tot plegat aconsegueix un joc narratiu de campanyes curtes amb una rejugabilitat gairebé infinita. Hi ha fins i tot creadors de contingut que, després de centenars d’hores de joc, continuen descobrint noves situacions i contingut.
Finalment, vull destacar que es nota clarament que el disseny ha passat per un procés intens de simplificació conscient. És un joc que sap perfectament què vol ser: un sistema centrat en tres pilars principals —creació i evolució del personatge, combats i esdeveniments ben ajustats, i campanyes curtes amb reptes i objectius sempre diferents.
Aquest enfocament fa que s’hagin eliminat elements innecessaris o supèrflus, com l’economia o certes interaccions amb NPC que no aporten valor real. Això evita que el disseny s’ompli de mecàniques afegides sense sentit.
Aspectes negatius
El tutorial inicial és incomplet i no està a l’alçada del joc. Necessita una revisió clara i, si s’actualitza, hauria de publicar-se de manera completa i coherent. Amb el preu del joc, no és acceptable que aquesta part arribi a mitges.
També falten més fulles d’ajuda. Les que es poden trobar a BoardGameGeek, especialment per a les fases de combat i les fases de dia, són gairebé imprescindibles. Sense elles, el joc pot passar de ser una experiència fluida a una situació d’incertesa constant, on és fàcil oblidar accions importants dins del flux d’esdeveniments.
Finalment, de vegades pot ser complicat portar un registre clar de tot el que passa durant la campanya. Per exemple, hi ha moments en què s’indica una modificació puntual (com reduir objectes a les botigues), però aquesta informació apareix en punts dispersos de la guia de província i és fàcil passar-la per alt. En aquest sentit, el joc podria aprendre de sistemes com els d’Awaken Realms, que utilitzen cartes o elements físics a la taula per recordar regles actives.
Conclusió
Malgrat aquestes mancances de producció i edició, ens trobem davant d’un gran joc narratiu de taula. I aquí vull fer una precisió: sí, és un joc de taula. En aquest cas no hi ha discussió possible.
És cert que els jocs narratius sovint s’allunyen de la definició tradicional de joc de taula i s’acosten més a una experiència o a una història interactiva tipus “tria la teva aventura”. Però The Elder Scrolls no cau en això. És una caixa plena de contingut de joc real, que quan s’activa genera partides úniques, reptes nous i situacions inesperades. En definitiva, tot allò que esperem d’un bon joc de taula, sigui cooperatiu, competitiu o narratiu.
Ja per anar acabant, segons la meva opinió, The Elder Scrolls: Betrayal of the Second Era és una obra mestra. Un joc que, un cop superada la primera sessió d’assimilació i aprenentatge de les regles, t’atrapa en un món d’aventures, sorpreses i diversió on el “vici” és real.
Ara mateix el joc continua parat a la meva taula, i no sé quan el desmuntaré, perquè, tot i les sis campanyes jugades, no em canso de tornar-hi. És d’aquells títols que sempre et fan venir ganes de començar una partida més.
Enric - Professor Mompi
Tutorialista i divulgador lúdic al canal Professor Mompi. Sóc d'aquella estranya espècie de juganer que, a més de jugar, gaudeix explicant els jocs als altres, sobretot els més complexos.
